El Parc està constituït per la serra de Aramotz, les Muntanyes del Duranguesado i la serra de Arangio, els quals formen part de la divisòria d'aigües cantàbric-mediterrània. La seva superfície és de 5.768 ha. abastant vuit termes municipals (set d'ells del territori històric de Biscaia i un de Alava): Abadiño, Amorebieta-Etxano, Atxondo, Dima, Durango, Izurtza, Mañaria i Aramaio, aquest últim a Àlaba. El municipi d'Abadiño és el segon que més superfície aporta al Parc (el 22%).
L'accés al Parc Natural de Urkiola pot realitzar per múltiples llocs donada la gran quantitat de nuclis habitats que al llarg de tot el seu piedemonte s'ubiquen. No obstant això, la forma més còmoda d'arribar a la zona central del parc és transitar per la carretera comarcal BI-623 que uneix Durango amb Vitòria-Gasteiz, sent aquesta l'única carretera que creua el Parc de nord a sud, dividint-lo per la seva banda mitjana.
El paisatge d'Urkiola posseeix un elevat grau d'humanització causa de l'ús i ocupació que d'aquest territori s'ha realitzat des de temps immemorials. Malgrat això, constitueix un paisatge de gran riquesa que pot considerar d'indubtable qualitat en el marc del País Basc i representatiu de les muntanyes de l'àmbit atlàntic.
Història i llegendes
Les Penyes que conformen el Parc Natural de Urkiola constitueixen una àrea de gran valor natural i paisatgístic que tanca importants recursos culturals, històrics i arqueològics; forjadors al llarg del temps d'un ric folklore basat en una extensa tradició oral, mites, llegendes i contes .
Amb l'excepció de l'àrea del Santuari, no hi ha cap nucli habitat a Urkiola, excepte la presència de caserius aïllats, dispersos per les zones més baixes del Parc. El mas o "Baserri" representa l'existència d'una família o diverses, propietaris d'una extensió de mida normalment reduïda, que amb les seves pròpies mans llauren i cultiven, i al costat del que han habitar necessàriament.
L'interior del mas consta de planta baixa i un o dos pisos. A la planta baixa estava l'estable, en l'alta se situa l'habitatge i en la superior el graner.
El despoblament i la naturalesa de l'entorn van provocar l'existència de mites i llegendes, sent la de Mari la més coneguda de la zona i tot el País Basc. Mari és la personificació de la terra i la reina de tots els genis. Té dos fills, Atarrabi i Mikelatz, dos genis sempre enfrontats que representen el bé i el mal respectivament. Mari viu a les cavernes de les muntanyes que envolten Urkiola, encara que la seva cova preferida és "Mariyenkobia" situada a la paret vertical del Anboto.
La cristianització de la zona es va realitzar de forma pausada. La primera ermita de Urkiola podria datar-se en els segles VIII o IX. Amb el temps Urkiola com a lloc estratègic i de pas va ser cobrant importància, es van erigir esglésies més àmplies i un hospital per fer front a les necessitats de pelegrins que es va destruir en un incendi.
El Santuari actual es va iniciar a finals del segle XIX, és una obra neo-romàntica que va quedar sense concloure. L'anterior església es va enderrocar tot i deixant la torre construïda el 1870 que encara roman en peus.
Paral · lela a la construcció del Santuari és l'aparició d'ermites i zones per a albergar a visitants i pelegrins en les romeries. Les festes més importants són el 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, i el 13 de juny, Sant Antoni de Pàdua.
De les ermites construïdes han de ressaltar la del Sant Crist, dedicada a la Vera Creu i la de Santa Apolonia o Santutxu, totes dues molt properes al Santuari i unides per una calçada restaurada recentment.
Explotació forestal d'Urkiola
A la muntanya públic Urkiola basoak s'ha extret una mitjana anual de 2.275 metres cúbics a la real de fusta, la gran majoria en forma de entresacay durant el període de 1995-2004.
Els propietaris privats que tenen terrenys a i parc han tallat una mitjana anual de 30 hectàrees per any, equivalent a uns 9.000 metres cúbics a la real de fusta. Aquestes dades són una mitjana dels últims 13 anys i poden variar anualment des de les 11,5 hectàrees que es van tallar el 1996 fins a les 73,5 hectàrees corresponents a l'any 1999.