En el preu del viatge hi ha una assegurança pagada que comprèn accidents, danys, robatori... però no l'anulació del viatge, que cal que se la fagi cada viatger pel seu compte. En aquest cas, us adjuntem un link per si la voleu fer. Val uns 16 euros per persona. Fixeu-vos abans si estariau coberts per les condicions que motiven l'assegurança.
Clica aquí si vols informar-te sobre l'assegurança anulació viatge.
Pel que fa als sopars, si us voleu quedar a sopar a l'hotel, caldrà indicar-ho directament allà.
Hi ha dues parelles que han pagat assegurança i sopar, i els diners se'ls hi retornaran a l'autocar. Si no voleu sopar a l'hotel, a Gernika hi ha força bars i restaurants molt aprop dels hotels.
Parc Natural d'Urkiola, la caminada del matí del tercer dia
Aquest és el Parc triat per anar a caminar en aquest viatge d'Euskadi. farem una caminada fàcil, d'1 hora i 30 minuts.
El Parc Natural de Urkiola es va declarar el 29 de desembre de 1989 amb la finalitat d'assegurar la protecció i conservació dels recursos naturals, mantenint i potenciant alhora les explotacions tradicionals d'aquestes muntanyes.
El Parc està constituït per la serra de Aramotz, les Muntanyes del Duranguesado i la serra de Arangio, els quals formen part de la divisòria d'aigües cantàbric-mediterrània. La seva superfície és de 5.768 ha. abastant vuit termes municipals (set d'ells del territori històric de Biscaia i un de Alava): Abadiño, Amorebieta-Etxano, Atxondo, Dima, Durango, Izurtza, Mañaria i Aramaio, aquest últim a Àlaba. El municipi d'Abadiño és el segon que més superfície aporta al Parc (el 22%).
L'accés al Parc Natural de Urkiola pot realitzar per múltiples llocs donada la gran quantitat de nuclis habitats que al llarg de tot el seu piedemonte s'ubiquen. No obstant això, la forma més còmoda d'arribar a la zona central del parc és transitar per la carretera comarcal BI-623 que uneix Durango amb Vitòria-Gasteiz, sent aquesta l'única carretera que creua el Parc de nord a sud, dividint-lo per la seva banda mitjana.
El paisatge d'Urkiola posseeix un elevat grau d'humanització causa de l'ús i ocupació que d'aquest territori s'ha realitzat des de temps immemorials. Malgrat això, constitueix un paisatge de gran riquesa que pot considerar d'indubtable qualitat en el marc del País Basc i representatiu de les muntanyes de l'àmbit atlàntic.
Història i llegendes
Les Penyes que conformen el Parc Natural de Urkiola constitueixen una àrea de gran valor natural i paisatgístic que tanca importants recursos culturals, històrics i arqueològics; forjadors al llarg del temps d'un ric folklore basat en una extensa tradició oral, mites, llegendes i contes .
Amb l'excepció de l'àrea del Santuari, no hi ha cap nucli habitat a Urkiola, excepte la presència de caserius aïllats, dispersos per les zones més baixes del Parc. El mas o "Baserri" representa l'existència d'una família o diverses, propietaris d'una extensió de mida normalment reduïda, que amb les seves pròpies mans llauren i cultiven, i al costat del que han habitar necessàriament.
L'interior del mas consta de planta baixa i un o dos pisos. A la planta baixa estava l'estable, en l'alta se situa l'habitatge i en la superior el graner.
El despoblament i la naturalesa de l'entorn van provocar l'existència de mites i llegendes, sent la de Mari la més coneguda de la zona i tot el País Basc. Mari és la personificació de la terra i la reina de tots els genis. Té dos fills, Atarrabi i Mikelatz, dos genis sempre enfrontats que representen el bé i el mal respectivament. Mari viu a les cavernes de les muntanyes que envolten Urkiola, encara que la seva cova preferida és "Mariyenkobia" situada a la paret vertical del Anboto.
La cristianització de la zona es va realitzar de forma pausada. La primera ermita de Urkiola podria datar-se en els segles VIII o IX. Amb el temps Urkiola com a lloc estratègic i de pas va ser cobrant importància, es van erigir esglésies més àmplies i un hospital per fer front a les necessitats de pelegrins que es va destruir en un incendi.
El Santuari actual es va iniciar a finals del segle XIX, és una obra neo-romàntica que va quedar sense concloure. L'anterior església es va enderrocar tot i deixant la torre construïda el 1870 que encara roman en peus.
Paral · lela a la construcció del Santuari és l'aparició d'ermites i zones per a albergar a visitants i pelegrins en les romeries. Les festes més importants són el 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, i el 13 de juny, Sant Antoni de Pàdua.
De les ermites construïdes han de ressaltar la del Sant Crist, dedicada a la Vera Creu i la de Santa Apolonia o Santutxu, totes dues molt properes al Santuari i unides per una calçada restaurada recentment.
Explotació forestal d'Urkiola
Amb els pressupostos públics, s'han plantat 148 hectàrees de frondoses (faig, bedoll i roure fonamentalment) i 37 hectàrees de resinoses (avet douglas, pi radiata, làrix i pícea sitchensis) en el període 1990-2006 i repartides per tot el territori del parc.
A la muntanya públic Urkiola basoak s'ha extret una mitjana anual de 2.275 metres cúbics a la real de fusta, la gran majoria en forma de entresacay durant el període de 1995-2004.
Els propietaris privats que tenen terrenys a i parc han tallat una mitjana anual de 30 hectàrees per any, equivalent a uns 9.000 metres cúbics a la real de fusta. Aquestes dades són una mitjana dels últims 13 anys i poden variar anualment des de les 11,5 hectàrees que es van tallar el 1996 fins a les 73,5 hectàrees corresponents a l'any 1999.
El Parc està constituït per la serra de Aramotz, les Muntanyes del Duranguesado i la serra de Arangio, els quals formen part de la divisòria d'aigües cantàbric-mediterrània. La seva superfície és de 5.768 ha. abastant vuit termes municipals (set d'ells del territori històric de Biscaia i un de Alava): Abadiño, Amorebieta-Etxano, Atxondo, Dima, Durango, Izurtza, Mañaria i Aramaio, aquest últim a Àlaba. El municipi d'Abadiño és el segon que més superfície aporta al Parc (el 22%).
L'accés al Parc Natural de Urkiola pot realitzar per múltiples llocs donada la gran quantitat de nuclis habitats que al llarg de tot el seu piedemonte s'ubiquen. No obstant això, la forma més còmoda d'arribar a la zona central del parc és transitar per la carretera comarcal BI-623 que uneix Durango amb Vitòria-Gasteiz, sent aquesta l'única carretera que creua el Parc de nord a sud, dividint-lo per la seva banda mitjana.
El paisatge d'Urkiola posseeix un elevat grau d'humanització causa de l'ús i ocupació que d'aquest territori s'ha realitzat des de temps immemorials. Malgrat això, constitueix un paisatge de gran riquesa que pot considerar d'indubtable qualitat en el marc del País Basc i representatiu de les muntanyes de l'àmbit atlàntic.
Història i llegendes
Les Penyes que conformen el Parc Natural de Urkiola constitueixen una àrea de gran valor natural i paisatgístic que tanca importants recursos culturals, històrics i arqueològics; forjadors al llarg del temps d'un ric folklore basat en una extensa tradició oral, mites, llegendes i contes .
Amb l'excepció de l'àrea del Santuari, no hi ha cap nucli habitat a Urkiola, excepte la presència de caserius aïllats, dispersos per les zones més baixes del Parc. El mas o "Baserri" representa l'existència d'una família o diverses, propietaris d'una extensió de mida normalment reduïda, que amb les seves pròpies mans llauren i cultiven, i al costat del que han habitar necessàriament.
L'interior del mas consta de planta baixa i un o dos pisos. A la planta baixa estava l'estable, en l'alta se situa l'habitatge i en la superior el graner.
El despoblament i la naturalesa de l'entorn van provocar l'existència de mites i llegendes, sent la de Mari la més coneguda de la zona i tot el País Basc. Mari és la personificació de la terra i la reina de tots els genis. Té dos fills, Atarrabi i Mikelatz, dos genis sempre enfrontats que representen el bé i el mal respectivament. Mari viu a les cavernes de les muntanyes que envolten Urkiola, encara que la seva cova preferida és "Mariyenkobia" situada a la paret vertical del Anboto.
La cristianització de la zona es va realitzar de forma pausada. La primera ermita de Urkiola podria datar-se en els segles VIII o IX. Amb el temps Urkiola com a lloc estratègic i de pas va ser cobrant importància, es van erigir esglésies més àmplies i un hospital per fer front a les necessitats de pelegrins que es va destruir en un incendi.
El Santuari actual es va iniciar a finals del segle XIX, és una obra neo-romàntica que va quedar sense concloure. L'anterior església es va enderrocar tot i deixant la torre construïda el 1870 que encara roman en peus.
Paral · lela a la construcció del Santuari és l'aparició d'ermites i zones per a albergar a visitants i pelegrins en les romeries. Les festes més importants són el 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, i el 13 de juny, Sant Antoni de Pàdua.
De les ermites construïdes han de ressaltar la del Sant Crist, dedicada a la Vera Creu i la de Santa Apolonia o Santutxu, totes dues molt properes al Santuari i unides per una calçada restaurada recentment.
Explotació forestal d'Urkiola
A la muntanya públic Urkiola basoak s'ha extret una mitjana anual de 2.275 metres cúbics a la real de fusta, la gran majoria en forma de entresacay durant el període de 1995-2004.
Els propietaris privats que tenen terrenys a i parc han tallat una mitjana anual de 30 hectàrees per any, equivalent a uns 9.000 metres cúbics a la real de fusta. Aquestes dades són una mitjana dels últims 13 anys i poden variar anualment des de les 11,5 hectàrees que es van tallar el 1996 fins a les 73,5 hectàrees corresponents a l'any 1999.
San Sebastian, tercer dia, que podem visitar? On menjar?
Descobreix Donostia, clica'm!
Una proposta per caminar: De Moneo a Chillida.
El passeig comença en l'espai situat entre la desembocadura del riu Urumea i la platja de la Zurriola. Allà s'aixequen els dos cubs de vidre translúcid dissenyats per Rafael Moneo per al centre Kursaal, auditori i palau de congressos sobre el qual gira bona part de l'activitat cultural donostiarra. Va ser declarat com a millor edifici europeu en 2001 pel prestigiós Premi Europeu d'Arquitectura Mies Van der Rohe. Creuant el riu, entre les peculiars fanals del pont de La Zurriola, ens trobarem amb l'anterior seu dels grans esdeveniments, el teatre Victoria Eugenia, en restauració, que forma un entorn senyorial juntament amb l'hotel Maria Cristina. Pel carrer Bengoetxea, entrarem a la plaça de Guipúscoa, un agradable lloc envoltat de porxos en els jardins pot trobar des d'un estany amb cignes fins un rellotge floral, passant per un monument al músic José María Usandizaga. Un costat de la plaça està ocupat des de 1885 per la Diputació Foral de Guipúscoa. El carrer Churruca, una de les moltes vies de vianants, ens portarà a l'Avinguda de la Llibertat, centre bancari i de negocis, amb elegants construccions.
L'avinguda desemboca al passeig de La Concha, emblemàtic lloc de passeig sobre la platja del mateix nom. Sense perdre de vista la badia, el passeig arriba al palau de Miramar, que va fer construir la reina regent Maria Cristina a estil anglès. El monticle en el qual s'ubica el palau reial i els seus jardins separa dues platges contigües, la de La Concha i la d'Ondarreta. Des d'aquest lloc, la vista de la bella badia en forma de petxina, amb l'illa de Santa Clara al centre, és esplèndida. Passant sota el túnel de vianants del Pic de Loro, passarem als jardins de la platja d'Ondarreta. Al fons, el passeig del Tennis conclou a El Peine del Viento. La urbanització en granit de l'arquitecte Peña Ganchegui és l'avantsala a les tres peces d'acer que s'agafen a les roques i desafien al mar. Un espai màgic que impressiona encara més els dies de fort onatge.
La basílica de Santa Maria s'enfronta a distància per mitjà d'un eix amb la catedral del Bon Pastor i es relaciona visualment també amb la parròquia de Sant Vicent , situada a l'extrem oposat del carrer 31 d'agost. Construïda al segle XVIII amb ajuda de la Reial Companyia Guipuscoana de Caracas, combina elements gòtics, barrocs i neoclàssics. El grandiós temple rendeix culte als dos patrons de la ciutat , Sant Sebastià, present en una escultura de la façana i en un llenç l'altar major, i, per descomptat, la petita Mare de Déu del Cor, situada ja no en el cor sinó en un cambril de l'altar major.
El passeig comença en l'espai situat entre la desembocadura del riu Urumea i la platja de la Zurriola. Allà s'aixequen els dos cubs de vidre translúcid dissenyats per Rafael Moneo per al centre Kursaal, auditori i palau de congressos sobre el qual gira bona part de l'activitat cultural donostiarra. Va ser declarat com a millor edifici europeu en 2001 pel prestigiós Premi Europeu d'Arquitectura Mies Van der Rohe. Creuant el riu, entre les peculiars fanals del pont de La Zurriola, ens trobarem amb l'anterior seu dels grans esdeveniments, el teatre Victoria Eugenia, en restauració, que forma un entorn senyorial juntament amb l'hotel Maria Cristina. Pel carrer Bengoetxea, entrarem a la plaça de Guipúscoa, un agradable lloc envoltat de porxos en els jardins pot trobar des d'un estany amb cignes fins un rellotge floral, passant per un monument al músic José María Usandizaga. Un costat de la plaça està ocupat des de 1885 per la Diputació Foral de Guipúscoa. El carrer Churruca, una de les moltes vies de vianants, ens portarà a l'Avinguda de la Llibertat, centre bancari i de negocis, amb elegants construccions.
L'avinguda desemboca al passeig de La Concha, emblemàtic lloc de passeig sobre la platja del mateix nom. Sense perdre de vista la badia, el passeig arriba al palau de Miramar, que va fer construir la reina regent Maria Cristina a estil anglès. El monticle en el qual s'ubica el palau reial i els seus jardins separa dues platges contigües, la de La Concha i la d'Ondarreta. Des d'aquest lloc, la vista de la bella badia en forma de petxina, amb l'illa de Santa Clara al centre, és esplèndida. Passant sota el túnel de vianants del Pic de Loro, passarem als jardins de la platja d'Ondarreta. Al fons, el passeig del Tennis conclou a El Peine del Viento. La urbanització en granit de l'arquitecte Peña Ganchegui és l'avantsala a les tres peces d'acer que s'agafen a les roques i desafien al mar. Un espai màgic que impressiona encara més els dies de fort onatge.Basílica de Santa Maria del Coro. Cada 14 d'agost, amb l'acte religiós i musical de la Salve, els fidels s'apinyen dins i al voltant de l'església que recorda a la patrona de la ciutat, la Mare de Déu del Cor, i al seu patró.
La basílica de Santa Maria s'enfronta a distància per mitjà d'un eix amb la catedral del Bon Pastor i es relaciona visualment també amb la parròquia de Sant Vicent , situada a l'extrem oposat del carrer 31 d'agost. Construïda al segle XVIII amb ajuda de la Reial Companyia Guipuscoana de Caracas, combina elements gòtics, barrocs i neoclàssics. El grandiós temple rendeix culte als dos patrons de la ciutat , Sant Sebastià, present en una escultura de la façana i en un llenç l'altar major, i, per descomptat, la petita Mare de Déu del Cor, situada ja no en el cor sinó en un cambril de l'altar major.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)