Paisatge de novela! San Juan Gatzelugatxe

Gaztelugatxe es un islote de la localidad vizcaína de Bermeo, Euskadi. Está unido al continente por un puente de dos arcos. Sobre la isla hay una ermita, dedicada a San Juan, que data del siglo X, aunque algunos descubrimientos datan del siglo IX. Junto con otra pequeña isla vecina, la de Aqueche, forma un biotopo protegido, que se extiende desde la localidad de Baquio hasta el cabo Machichaco, en el golfo de Vizcaya.

El acceso se puede realizar desde la carretera que une Bermeo con Baquio (BI-3101). La mejor época para visitarlo es la primavera o el otoño y así disfrutar de la paz del lugar. En verano suele estar muy concurrido.
Etimológicamente la palabra gaztelugatxe puede provenir de gaztelu = "castillo" y aitz = "roca" o "peña", es decir "peña del castillo". Si gatxe hiciera referencia a "malo" entonces sería "castillo malo".

Sobre la isla de Gaztelugatxe hay una ermita consagrada a San Juan. Junto a la ermita hay un pequeño refugio que permite protegerse del viento y poder realizar una merienda disfrutando del mar y de las aves que anidan en estos lares.

El acceso es espectacular. Un estrecho camino que parte de tierra firme y cruza sobre las rocas por un puente de piedra permite llegar hasta la zona superior del islote después de ascender 237 escalones.

La pequeña iglesia dedicada a San Juan, que permanece cerrada la mayor parte del tiempo, data del siglo X y parece ser de origen Templario. En el año 1053 fue donada, por Don Íñigo López Señor de Vizcaya, al monasterio de San Juan de la Peña situado cerca de Jaca en Huesca.
En 1593 sufrió un ataque corsario a manos de Francis Drake donde fue saqueada. Este fue uno de los muchos incidentes que ha sufrido a lo largo de su historia donde se ha incendiado varias veces. El 10 de noviembre de 1978 fue incendiada y destruida. Dos años más tarde, el 24 de junio de 1980 se reinauguraba nuevamente.
En la explanada e interior de la ermita se han hallado enterramientos medievales del siglo IX y XII. La jurisdicción religiosa a la que pertenece la ermita es a la de la parroquia de San Pelayo de Baquio.
La ermita alberga varios exvotos de marinos que se han salvado de algún naufragio. Según una tradición una vez alcanzada la ermita hay que tocar la campana trece veces y pedir un deseo. El esfuerzo necesario para subir las escaleras, se ve ampliamente recompensado.

A la tradición de subir y tocar trece veces la campana para pedir un deseo o ahuyentar a los malos espíritus se unen otras más. Los barcos de pesca bermeanos cuando salen a faenar suelen realizar varios giros a babor y estribor para que el santo les de suerte. Las mujeres que sufren algún problema relacionado con la fertilidad suelen acudir a este lugar en la creencia que el Santo les ayudará a solventar dicho problema. A los huecos de las escaleras, identificados como las huellas de San Juan, se les otorga diferentes poderes curativos, para beneficiarse de los mismos hay que meter los pies en ellos buscando que curen los callos o se dejan sombreros, pañuelos o chapelas para curar el dolor de cabeza.
La tradición cuenta que San Juan Bautista llegó a tocar tierra en este punto de la costa vasca dejando sus huellas marcadas en la roca en cuatro lugares diferentes: en el arco de San Juan en el propio casco urbano de Bermeo, junto al caserío Itsasalde,en el alto de Burgoa y finalmente junto al caserío de Ermu, esta colocada en 1982. Cuenta también que en las cuevas del peñón la inquisición encerraba a los acusados de brujería.

L'imaginació definida com a modernitat: Guggenheim Bilbo

El Museu Guggenheim de Bilbao (en basc Guggenheim Bilbao Museoa) és un museu d'art contemporani situat en aquesta ciutat del País Basc. Es tracta d'un dels diversos museus de la Fundació Solomon R. Guggenheim.

El museu va ser obert com part d'un esforç de revitalització de la ciutat de Bilbao i la província de Biscaia portada a terme per les administracions publiques del País Basc. Gairebé des de la seva obertura el museu es va convertir en una important atracció turística atraient visitants de nombrosos països i constituint el símbol més important de la ciutat de Bilbao.

Dissenyat pel gabinet d'arquitectes de Frank Gehry, va ser obert al públic al 1997 i alberga exposicions d'art d'obres pertanyents a la fundació Guggenheim i exposicions itinerants. Molt aviat l'edifici es va revelar com un dels més espectaculars edificis post-moderns. El disseny del museu i la seva construcció segueixen l'estil i mètodes de Frank Gehry. Com molts dels seus treballs anteriors l'estructura principal està radicalment esculpida seguint contorns gairebé orgànics. El museu afirma no contenir una sola superfície plana en tota la seva estructura. Part de l'edifici és creuat per un pont elevat i l'exterior està recobert per plaques de titani i per una pedra calcària que va ser molt difícil de trobar (al final es va trobar a Andalusia) igual a la qual es va utilitzar per a construir la Universitat de Deusto. L'edifici vist des del riu aparenta tenir la forma d'un vaixell retent homenatge a la ciutat portuària en la qual s'inscriu. Els seus panells brillants s'assemblen a les escates d'un peix recordant-nos les influències de formes orgàniques presents en molts dels treballs de Gehry. Vist des de dalt, l'edifici posseïx no obstant això la forma d'una flor.
Per al seu disseny l'equip de Gehry va utilitzar intensament simulacions per ordinador de les estructures necessàries per a mantenir l'edifici aconseguint unes formes que haguessin estat impossibles de realitzar unes poques dècades abans.
Mentre que el museu domina les vistes de la zona des del nivell del riu el seu aspecte des del nivell superior del carrer és molt més modest pel que no desentona amb el seu entorn d'edificis més tradicionals.
El museu, sobretot durant la seva construcció, va rebre nombroses crítiques des de diferents sectors de la cultura basca ja que els fons per a construir-lo van sortir exclusivament dels pressupostos del Departament de Cultura del Govern Basc, mentre que molts reclamaven que sortissin d'altres àrees com Indústria, ja que consideraven que, sobretot, era una inversió de tipus empresarial més que cultural; i que deixava a la cultura basca desproveïda de fons durant aquests anys.
Fins i tot Jorge Oteiza va anomenar al Guggenheim Bilbao "Fàbrica de formatges", i va jurar que mentre visqués no permetria que cap de les seves obres fos exposada allí; si bé una vegada construït el museu va dir que "calia aprofitar el que ja havia" i no es va negar que les seves obres fossin exposades en ell, com així ha succeït.
S'ha criticat també a l'edifici pel seu elevat cost i el caràcter gairebé experimental de moltes de les innovacions que es van fer en la seva construcció, que han fet més car i difícil la seva neteja i manteniment, per humitats, oxidació del titani (encara que no es tracti d'una veritable oxidació), etc.
No obstant això la majoria de les crítiques es van veure apagades per l'inesperat èxit que l'edifici i el propi museu va tenir a nivell mundial, portant a la ciutat enormes beneficis i dimensionant positivament la imatge de Bilbao a nivell internacional.

Les exposicions en el museu canvien freqüentment i contenen principalment treballs realitzats al llarg del segle XX sent les obres pictòriques tradicionals i les escultures una part minoritària comparada amb altres formats i instal·lacions artístiques i formats electrònics. Alguns entusiastes de l'art consideren que l'edifici en si està molt per sobre de les obres que formen part de la col·lecció del museu.