Bombardeig de Gernika.
Testimonis de supervivents
La visió del fotògraf de l'aviació condor alemana..
Dades del bombardeig. Museu por la Paz. Gernika.
Com llegir aquest blog?
Molt fàcil... Ves fins al final de tot, i aleshores, llegeix una a una les entrades fins a l'inici. Aleshores veuràs que manté un ordre...
Vocabulari bàsic en basc
Sí - BaiNo - Ez
Señor - Jaun(a) (ex: Noain jauna)
Señora - Andere(a) (ex: Noain anderea)
Buenos días - Egunon
Buenas tardes - Arratsaldeon
Buenas noches - Gabon
Hasta la vista - Ikusi arte
Adiós - Agur
Perdón - Barkatu
Por favor - Mesedez
(Muchas) Gracias - Eskerrik asko - Milesker
No hay de qué (a ti) -Ez horregatik (Zuri)
¿Por qué? - Zergatik?
Otra vez - Berriro
Podrías decirme si... - Esan al diezadakezu...-en
¿Tienes...? - Ba al duzu...?
No entiendo - Ez dut ulertzen
Habla lentamente - Berriro
Mucho - Asko
Poco - Gutxi, guti
Bastante - Nahikoa
Todo - Den / Guzti
Es demasiado caro - Garestiegia da
Planning provisional del viatge
Viatgers de Natura, us fem a mans un primer planning del viatge. El definitiu us el donarem dalt de l'autocar, camí d'Euskadi. Recordeu de ser puntuals a les 6.45 al lloc de sortida. Portar roba còmode per caminar, motxileta amb aigua i dinar de pic--nic el primer dia. No us descuideu càmara de fotos, gorra, crema solar -si fa sol, ens caldrà!- i xubasquero o canguro. No cal llençols ni tovalloles, ja que es dorm en hotel.
| DIA 28 dissabte | Argentona | <><><><>puntuals (6.45h) | sortida 7h. | ||
| Monte Santiago-Cañon de Delika | (caminada) | 14h | Dinar de pic-nic | ||
| Delika-Gernika | 16. | Delika | |||
| Gernika | 18h. | Gernika | |||
| Foto de grup al Roure | |||||
| Sopar Lliure | |||||
| DIA 29 diumenge | 8h | Esmorzar | |||
| Gernika | 8.30h | Bermeo | |||
| Bermeo, | 10h. | Gatzelugatxe | |||
| Gatzelugatxe | 13h | ||||
| Bilbao | 13.45h | Dinar | |||
| Gugemhaim | 17.15 | Museu | |||
| Gugemhaim | 19.45 | Sortida | |||
| Sopar Lliure | |||||
| Dia 30 dilluns | 8h | Esmorzar | |||
| Gernika | Urkiola (caminada ) | 8.30h | Urkiola | ||
| Urkiola | 12.30h | San Sebastian. Dinar | |||
| 17 | Lekeitio | ||||
| Sopar Lliure | |||||
| 8h | Esmorzar | ||||
| dia 1 Dimarts | Gernika | 8.30h | Salinas | ||
| 18-20h | Argentona |
Sortida del viatge i últims consells
Ja hi som!
Sortirem a les 7 del matí en punt, de la carretera de Vilassar, cantonada carrer Rafael de Casanova, davant del camp de futbol, i al costat del restaurant Els Caçadors, a Argentona. Els que vingueu de fóra, podeu aparcar pels carrers del voltant sense massa problemes.
Hem de ser tots molt puntuals, no esperarem. Per això recomanem arribar 15 minuts abans.
Recordeu que el primer dia es dinarà pel camí. Cal portar-se el dinar.
En aquest blog teniu tot el viatge, dia a dia, consulteu-lo per saber que es fa cada dia. Si trobeu a faltar dates, recordeu clicar "missatges anteriors" a la part inferior de la pàgina d'inici.
Porteu xubasquero... a Euskadi sovint hi fa xiri-miri...
Bon viatge!
Sortirem a les 7 del matí en punt, de la carretera de Vilassar, cantonada carrer Rafael de Casanova, davant del camp de futbol, i al costat del restaurant Els Caçadors, a Argentona. Els que vingueu de fóra, podeu aparcar pels carrers del voltant sense massa problemes.
Hem de ser tots molt puntuals, no esperarem. Per això recomanem arribar 15 minuts abans.
Recordeu que el primer dia es dinarà pel camí. Cal portar-se el dinar.
En aquest blog teniu tot el viatge, dia a dia, consulteu-lo per saber que es fa cada dia. Si trobeu a faltar dates, recordeu clicar "missatges anteriors" a la part inferior de la pàgina d'inici.
Porteu xubasquero... a Euskadi sovint hi fa xiri-miri...
Bon viatge!
Assegurança anulació viatge i sopars
En el preu del viatge hi ha una assegurança pagada que comprèn accidents, danys, robatori... però no l'anulació del viatge, que cal que se la fagi cada viatger pel seu compte. En aquest cas, us adjuntem un link per si la voleu fer. Val uns 16 euros per persona. Fixeu-vos abans si estariau coberts per les condicions que motiven l'assegurança.
Clica aquí si vols informar-te sobre l'assegurança anulació viatge.
Pel que fa als sopars, si us voleu quedar a sopar a l'hotel, caldrà indicar-ho directament allà.
Hi ha dues parelles que han pagat assegurança i sopar, i els diners se'ls hi retornaran a l'autocar. Si no voleu sopar a l'hotel, a Gernika hi ha força bars i restaurants molt aprop dels hotels.
Clica aquí si vols informar-te sobre l'assegurança anulació viatge.
Pel que fa als sopars, si us voleu quedar a sopar a l'hotel, caldrà indicar-ho directament allà.
Hi ha dues parelles que han pagat assegurança i sopar, i els diners se'ls hi retornaran a l'autocar. Si no voleu sopar a l'hotel, a Gernika hi ha força bars i restaurants molt aprop dels hotels.
Parc Natural d'Urkiola, la caminada del matí del tercer dia
Aquest és el Parc triat per anar a caminar en aquest viatge d'Euskadi. farem una caminada fàcil, d'1 hora i 30 minuts.
El Parc Natural de Urkiola es va declarar el 29 de desembre de 1989 amb la finalitat d'assegurar la protecció i conservació dels recursos naturals, mantenint i potenciant alhora les explotacions tradicionals d'aquestes muntanyes.
El Parc està constituït per la serra de Aramotz, les Muntanyes del Duranguesado i la serra de Arangio, els quals formen part de la divisòria d'aigües cantàbric-mediterrània. La seva superfície és de 5.768 ha. abastant vuit termes municipals (set d'ells del territori històric de Biscaia i un de Alava): Abadiño, Amorebieta-Etxano, Atxondo, Dima, Durango, Izurtza, Mañaria i Aramaio, aquest últim a Àlaba. El municipi d'Abadiño és el segon que més superfície aporta al Parc (el 22%).
L'accés al Parc Natural de Urkiola pot realitzar per múltiples llocs donada la gran quantitat de nuclis habitats que al llarg de tot el seu piedemonte s'ubiquen. No obstant això, la forma més còmoda d'arribar a la zona central del parc és transitar per la carretera comarcal BI-623 que uneix Durango amb Vitòria-Gasteiz, sent aquesta l'única carretera que creua el Parc de nord a sud, dividint-lo per la seva banda mitjana.
El paisatge d'Urkiola posseeix un elevat grau d'humanització causa de l'ús i ocupació que d'aquest territori s'ha realitzat des de temps immemorials. Malgrat això, constitueix un paisatge de gran riquesa que pot considerar d'indubtable qualitat en el marc del País Basc i representatiu de les muntanyes de l'àmbit atlàntic.
Història i llegendes
Les Penyes que conformen el Parc Natural de Urkiola constitueixen una àrea de gran valor natural i paisatgístic que tanca importants recursos culturals, històrics i arqueològics; forjadors al llarg del temps d'un ric folklore basat en una extensa tradició oral, mites, llegendes i contes .
Amb l'excepció de l'àrea del Santuari, no hi ha cap nucli habitat a Urkiola, excepte la presència de caserius aïllats, dispersos per les zones més baixes del Parc. El mas o "Baserri" representa l'existència d'una família o diverses, propietaris d'una extensió de mida normalment reduïda, que amb les seves pròpies mans llauren i cultiven, i al costat del que han habitar necessàriament.
L'interior del mas consta de planta baixa i un o dos pisos. A la planta baixa estava l'estable, en l'alta se situa l'habitatge i en la superior el graner.
El despoblament i la naturalesa de l'entorn van provocar l'existència de mites i llegendes, sent la de Mari la més coneguda de la zona i tot el País Basc. Mari és la personificació de la terra i la reina de tots els genis. Té dos fills, Atarrabi i Mikelatz, dos genis sempre enfrontats que representen el bé i el mal respectivament. Mari viu a les cavernes de les muntanyes que envolten Urkiola, encara que la seva cova preferida és "Mariyenkobia" situada a la paret vertical del Anboto.
La cristianització de la zona es va realitzar de forma pausada. La primera ermita de Urkiola podria datar-se en els segles VIII o IX. Amb el temps Urkiola com a lloc estratègic i de pas va ser cobrant importància, es van erigir esglésies més àmplies i un hospital per fer front a les necessitats de pelegrins que es va destruir en un incendi.
El Santuari actual es va iniciar a finals del segle XIX, és una obra neo-romàntica que va quedar sense concloure. L'anterior església es va enderrocar tot i deixant la torre construïda el 1870 que encara roman en peus.
Paral · lela a la construcció del Santuari és l'aparició d'ermites i zones per a albergar a visitants i pelegrins en les romeries. Les festes més importants són el 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, i el 13 de juny, Sant Antoni de Pàdua.
De les ermites construïdes han de ressaltar la del Sant Crist, dedicada a la Vera Creu i la de Santa Apolonia o Santutxu, totes dues molt properes al Santuari i unides per una calçada restaurada recentment.
Explotació forestal d'Urkiola
Amb els pressupostos públics, s'han plantat 148 hectàrees de frondoses (faig, bedoll i roure fonamentalment) i 37 hectàrees de resinoses (avet douglas, pi radiata, làrix i pícea sitchensis) en el període 1990-2006 i repartides per tot el territori del parc.
A la muntanya públic Urkiola basoak s'ha extret una mitjana anual de 2.275 metres cúbics a la real de fusta, la gran majoria en forma de entresacay durant el període de 1995-2004.
Els propietaris privats que tenen terrenys a i parc han tallat una mitjana anual de 30 hectàrees per any, equivalent a uns 9.000 metres cúbics a la real de fusta. Aquestes dades són una mitjana dels últims 13 anys i poden variar anualment des de les 11,5 hectàrees que es van tallar el 1996 fins a les 73,5 hectàrees corresponents a l'any 1999.
El Parc està constituït per la serra de Aramotz, les Muntanyes del Duranguesado i la serra de Arangio, els quals formen part de la divisòria d'aigües cantàbric-mediterrània. La seva superfície és de 5.768 ha. abastant vuit termes municipals (set d'ells del territori històric de Biscaia i un de Alava): Abadiño, Amorebieta-Etxano, Atxondo, Dima, Durango, Izurtza, Mañaria i Aramaio, aquest últim a Àlaba. El municipi d'Abadiño és el segon que més superfície aporta al Parc (el 22%).
L'accés al Parc Natural de Urkiola pot realitzar per múltiples llocs donada la gran quantitat de nuclis habitats que al llarg de tot el seu piedemonte s'ubiquen. No obstant això, la forma més còmoda d'arribar a la zona central del parc és transitar per la carretera comarcal BI-623 que uneix Durango amb Vitòria-Gasteiz, sent aquesta l'única carretera que creua el Parc de nord a sud, dividint-lo per la seva banda mitjana.
El paisatge d'Urkiola posseeix un elevat grau d'humanització causa de l'ús i ocupació que d'aquest territori s'ha realitzat des de temps immemorials. Malgrat això, constitueix un paisatge de gran riquesa que pot considerar d'indubtable qualitat en el marc del País Basc i representatiu de les muntanyes de l'àmbit atlàntic.
Història i llegendes
Les Penyes que conformen el Parc Natural de Urkiola constitueixen una àrea de gran valor natural i paisatgístic que tanca importants recursos culturals, històrics i arqueològics; forjadors al llarg del temps d'un ric folklore basat en una extensa tradició oral, mites, llegendes i contes .
Amb l'excepció de l'àrea del Santuari, no hi ha cap nucli habitat a Urkiola, excepte la presència de caserius aïllats, dispersos per les zones més baixes del Parc. El mas o "Baserri" representa l'existència d'una família o diverses, propietaris d'una extensió de mida normalment reduïda, que amb les seves pròpies mans llauren i cultiven, i al costat del que han habitar necessàriament.
L'interior del mas consta de planta baixa i un o dos pisos. A la planta baixa estava l'estable, en l'alta se situa l'habitatge i en la superior el graner.
El despoblament i la naturalesa de l'entorn van provocar l'existència de mites i llegendes, sent la de Mari la més coneguda de la zona i tot el País Basc. Mari és la personificació de la terra i la reina de tots els genis. Té dos fills, Atarrabi i Mikelatz, dos genis sempre enfrontats que representen el bé i el mal respectivament. Mari viu a les cavernes de les muntanyes que envolten Urkiola, encara que la seva cova preferida és "Mariyenkobia" situada a la paret vertical del Anboto.
La cristianització de la zona es va realitzar de forma pausada. La primera ermita de Urkiola podria datar-se en els segles VIII o IX. Amb el temps Urkiola com a lloc estratègic i de pas va ser cobrant importància, es van erigir esglésies més àmplies i un hospital per fer front a les necessitats de pelegrins que es va destruir en un incendi.
El Santuari actual es va iniciar a finals del segle XIX, és una obra neo-romàntica que va quedar sense concloure. L'anterior església es va enderrocar tot i deixant la torre construïda el 1870 que encara roman en peus.
Paral · lela a la construcció del Santuari és l'aparició d'ermites i zones per a albergar a visitants i pelegrins en les romeries. Les festes més importants són el 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, i el 13 de juny, Sant Antoni de Pàdua.
De les ermites construïdes han de ressaltar la del Sant Crist, dedicada a la Vera Creu i la de Santa Apolonia o Santutxu, totes dues molt properes al Santuari i unides per una calçada restaurada recentment.
Explotació forestal d'Urkiola
A la muntanya públic Urkiola basoak s'ha extret una mitjana anual de 2.275 metres cúbics a la real de fusta, la gran majoria en forma de entresacay durant el període de 1995-2004.
Els propietaris privats que tenen terrenys a i parc han tallat una mitjana anual de 30 hectàrees per any, equivalent a uns 9.000 metres cúbics a la real de fusta. Aquestes dades són una mitjana dels últims 13 anys i poden variar anualment des de les 11,5 hectàrees que es van tallar el 1996 fins a les 73,5 hectàrees corresponents a l'any 1999.
San Sebastian, tercer dia, que podem visitar? On menjar?
Descobreix Donostia, clica'm!
Una proposta per caminar: De Moneo a Chillida.
El passeig comença en l'espai situat entre la desembocadura del riu Urumea i la platja de la Zurriola. Allà s'aixequen els dos cubs de vidre translúcid dissenyats per Rafael Moneo per al centre Kursaal, auditori i palau de congressos sobre el qual gira bona part de l'activitat cultural donostiarra. Va ser declarat com a millor edifici europeu en 2001 pel prestigiós Premi Europeu d'Arquitectura Mies Van der Rohe. Creuant el riu, entre les peculiars fanals del pont de La Zurriola, ens trobarem amb l'anterior seu dels grans esdeveniments, el teatre Victoria Eugenia, en restauració, que forma un entorn senyorial juntament amb l'hotel Maria Cristina. Pel carrer Bengoetxea, entrarem a la plaça de Guipúscoa, un agradable lloc envoltat de porxos en els jardins pot trobar des d'un estany amb cignes fins un rellotge floral, passant per un monument al músic José María Usandizaga. Un costat de la plaça està ocupat des de 1885 per la Diputació Foral de Guipúscoa. El carrer Churruca, una de les moltes vies de vianants, ens portarà a l'Avinguda de la Llibertat, centre bancari i de negocis, amb elegants construccions.
L'avinguda desemboca al passeig de La Concha, emblemàtic lloc de passeig sobre la platja del mateix nom. Sense perdre de vista la badia, el passeig arriba al palau de Miramar, que va fer construir la reina regent Maria Cristina a estil anglès. El monticle en el qual s'ubica el palau reial i els seus jardins separa dues platges contigües, la de La Concha i la d'Ondarreta. Des d'aquest lloc, la vista de la bella badia en forma de petxina, amb l'illa de Santa Clara al centre, és esplèndida. Passant sota el túnel de vianants del Pic de Loro, passarem als jardins de la platja d'Ondarreta. Al fons, el passeig del Tennis conclou a El Peine del Viento. La urbanització en granit de l'arquitecte Peña Ganchegui és l'avantsala a les tres peces d'acer que s'agafen a les roques i desafien al mar. Un espai màgic que impressiona encara més els dies de fort onatge.
La basílica de Santa Maria s'enfronta a distància per mitjà d'un eix amb la catedral del Bon Pastor i es relaciona visualment també amb la parròquia de Sant Vicent , situada a l'extrem oposat del carrer 31 d'agost. Construïda al segle XVIII amb ajuda de la Reial Companyia Guipuscoana de Caracas, combina elements gòtics, barrocs i neoclàssics. El grandiós temple rendeix culte als dos patrons de la ciutat , Sant Sebastià, present en una escultura de la façana i en un llenç l'altar major, i, per descomptat, la petita Mare de Déu del Cor, situada ja no en el cor sinó en un cambril de l'altar major.
El passeig comença en l'espai situat entre la desembocadura del riu Urumea i la platja de la Zurriola. Allà s'aixequen els dos cubs de vidre translúcid dissenyats per Rafael Moneo per al centre Kursaal, auditori i palau de congressos sobre el qual gira bona part de l'activitat cultural donostiarra. Va ser declarat com a millor edifici europeu en 2001 pel prestigiós Premi Europeu d'Arquitectura Mies Van der Rohe. Creuant el riu, entre les peculiars fanals del pont de La Zurriola, ens trobarem amb l'anterior seu dels grans esdeveniments, el teatre Victoria Eugenia, en restauració, que forma un entorn senyorial juntament amb l'hotel Maria Cristina. Pel carrer Bengoetxea, entrarem a la plaça de Guipúscoa, un agradable lloc envoltat de porxos en els jardins pot trobar des d'un estany amb cignes fins un rellotge floral, passant per un monument al músic José María Usandizaga. Un costat de la plaça està ocupat des de 1885 per la Diputació Foral de Guipúscoa. El carrer Churruca, una de les moltes vies de vianants, ens portarà a l'Avinguda de la Llibertat, centre bancari i de negocis, amb elegants construccions.
L'avinguda desemboca al passeig de La Concha, emblemàtic lloc de passeig sobre la platja del mateix nom. Sense perdre de vista la badia, el passeig arriba al palau de Miramar, que va fer construir la reina regent Maria Cristina a estil anglès. El monticle en el qual s'ubica el palau reial i els seus jardins separa dues platges contigües, la de La Concha i la d'Ondarreta. Des d'aquest lloc, la vista de la bella badia en forma de petxina, amb l'illa de Santa Clara al centre, és esplèndida. Passant sota el túnel de vianants del Pic de Loro, passarem als jardins de la platja d'Ondarreta. Al fons, el passeig del Tennis conclou a El Peine del Viento. La urbanització en granit de l'arquitecte Peña Ganchegui és l'avantsala a les tres peces d'acer que s'agafen a les roques i desafien al mar. Un espai màgic que impressiona encara més els dies de fort onatge.Basílica de Santa Maria del Coro. Cada 14 d'agost, amb l'acte religiós i musical de la Salve, els fidels s'apinyen dins i al voltant de l'església que recorda a la patrona de la ciutat, la Mare de Déu del Cor, i al seu patró.
La basílica de Santa Maria s'enfronta a distància per mitjà d'un eix amb la catedral del Bon Pastor i es relaciona visualment també amb la parròquia de Sant Vicent , situada a l'extrem oposat del carrer 31 d'agost. Construïda al segle XVIII amb ajuda de la Reial Companyia Guipuscoana de Caracas, combina elements gòtics, barrocs i neoclàssics. El grandiós temple rendeix culte als dos patrons de la ciutat , Sant Sebastià, present en una escultura de la façana i en un llenç l'altar major, i, per descomptat, la petita Mare de Déu del Cor, situada ja no en el cor sinó en un cambril de l'altar major.
4art dia. Gernika-Añana-Argentona
L'últim dia el dedicarem a visitar les Salines d'Añana, a Arava, per arribar a Argentona entre les 18 i les 20h. 3er dia. 30 d'abril de 2012. Gernika-Urkiola-San Sebastian-Municipis de Costa-Gernika
Aprofitarem a primera hira del matí per visitar gernoka, fer-nos la foto de grup als peus del roure de Gernika (un besnét del primer...) i seguidament anirem a visitar un parc natural. Anirem al Parc Natural d'Urkiola, representatiu de les terres vasques, amb paisatges, vegetació, explotacions forestals i molts història a les esquenes. En acabar la caminada, farem cap a Donostia o San Sebastian, on podrem dinar, visitar la Catedral, la platja de la Concha i les escultures del Peine de Chillida, per anar finalment a veure alguns dels poblets de costa... típics de l'Euskadi més tradicional... buscant alguna competició de traineres... de la lliga vasca...2on Dia. 29 d'abril de 2012. Gernika-Bermeo-San Juan Gatzelugatxe-Bilbao-Gernika
Començarem el matí visitan la vila de Bermeo, on antigament hi havia desenes de fàbriques conserveres, per anar desprès al mític San Juan Gatzelugatxe, dinar a Bilbao -os recomanem per fer tapeo per l'entorn de la Plaza Nueva... i visita a les 17.15 (superpuntuals!) al Museu del Guggenhaim (inclosa al preu del viatge), i finalment, passejar-nos per Gernika. cal portar roba còmoda per caminar, tan a Gatzelugatxe, com al Gugenhaim. 1er dia. 28 d'abril de 2012. Argentona-Delika-Gernika
Sortida a l'hora que s'indicarà en aquest blog, amb roba còmoda i botes per caminar i una petita motxila o bossa per caminar, amb el dinar del primer dia, per anar fins a Euskadi, on ens deixaran a l'entrada del Canó de Delika, on neix el riu Nervión. Una caminada d'1 una per un terreny pla i fàcil fins arribar al Canó. Visita i desprès tornada pel mateix camí. Desprès, tomada a l'autobus per anar a Gernika, on passarem les tres nits.Paisatge de novela! San Juan Gatzelugatxe
Gaztelugatxe es un islote de la localidad vizcaína de Bermeo, Euskadi. Está unido al continente por un puente de dos arcos. Sobre la isla hay una ermita, dedicada a San Juan, que data del siglo X, aunque algunos descubrimientos datan del siglo IX. Junto con otra pequeña isla vecina, la de Aqueche, forma un biotopo protegido, que se extiende desde la localidad de Baquio hasta el cabo Machichaco, en el golfo de Vizcaya.Etimológicamente la palabra gaztelugatxe puede provenir de gaztelu = "castillo" y aitz = "roca" o "peña", es decir "peña del castillo". Si gatxe hiciera referencia a "malo" entonces sería "castillo malo".
Sobre la isla de Gaztelugatxe hay una ermita consagrada a San Juan. Junto a la ermita hay un pequeño refugio que permite protegerse del viento y poder realizar una merienda disfrutando del mar y de las aves que anidan en estos lares.
La pequeña iglesia dedicada a San Juan, que permanece cerrada la mayor parte del tiempo, data del siglo X y parece ser de origen Templario. En el año 1053 fue donada, por Don Íñigo López Señor de Vizcaya, al monasterio de San Juan de la Peña situado cerca de Jaca en Huesca.
En 1593 sufrió un ataque corsario a manos de Francis Drake donde fue saqueada. Este fue uno de los muchos incidentes que ha sufrido a lo largo de su historia donde se ha incendiado varias veces. El 10 de noviembre de 1978 fue incendiada y destruida. Dos años más tarde, el 24 de junio de 1980 se reinauguraba nuevamente.
En la explanada e interior de la ermita se han hallado enterramientos medievales del siglo IX y XII. La jurisdicción religiosa a la que pertenece la ermita es a la de la parroquia de San Pelayo de Baquio.
La ermita alberga varios exvotos de marinos que se han salvado de algún naufragio. Según una tradición una vez alcanzada la ermita hay que tocar la campana trece veces y pedir un deseo. El esfuerzo necesario para subir las escaleras, se ve ampliamente recompensado.
A la tradición de subir y tocar trece veces la campana para pedir un deseo o ahuyentar a los malos espíritus se unen otras más. Los barcos de pesca bermeanos cuando salen a faenar suelen realizar varios giros a babor y estribor para que el santo les de suerte. Las mujeres que sufren algún problema relacionado con la fertilidad suelen acudir a este lugar en la creencia que el Santo les ayudará a solventar dicho problema. A los huecos de las escaleras, identificados como las huellas de San Juan, se les otorga diferentes poderes curativos, para beneficiarse de los mismos hay que meter los pies en ellos buscando que curen los callos o se dejan sombreros, pañuelos o chapelas para curar el dolor de cabeza.
La tradición cuenta que San Juan Bautista llegó a tocar tierra en este punto de la costa vasca dejando sus huellas marcadas en la roca en cuatro lugares diferentes: en el arco de San Juan en el propio casco urbano de Bermeo, junto al caserío Itsasalde,en el alto de Burgoa y finalmente junto al caserío de Ermu, esta colocada en 1982. Cuenta también que en las cuevas del peñón la inquisición encerraba a los acusados de brujería.
L'imaginació definida com a modernitat: Guggenheim Bilbo
El Museu Guggenheim de Bilbao (en basc Guggenheim Bilbao Museoa) és un museu d'art contemporani situat en aquesta ciutat del País Basc. Es tracta d'un dels diversos museus de la Fundació Solomon R. Guggenheim.
El museu va ser obert com part d'un esforç de revitalització de la ciutat de Bilbao i la província de Biscaia portada a terme per les administracions publiques del País Basc. Gairebé des de la seva obertura el museu es va convertir en una important atracció turística atraient visitants de nombrosos països i constituint el símbol més important de la ciutat de Bilbao.
Dissenyat pel gabinet d'arquitectes de Frank Gehry, va ser obert al públic al 1997 i alberga exposicions d'art d'obres pertanyents a la fundació Guggenheim i exposicions itinerants. Molt aviat l'edifici es va revelar com un dels més espectaculars edificis post-moderns. El disseny del museu i la seva construcció segueixen l'estil i mètodes de Frank Gehry. Com molts dels seus treballs anteriors l'estructura principal està radicalment esculpida seguint contorns gairebé orgànics. El museu afirma no contenir una sola superfície plana en tota la seva estructura. Part de l'edifici és creuat per un pont elevat i l'exterior està recobert per plaques de titani i per una pedra calcària que va ser molt difícil de trobar (al final es va trobar a Andalusia) igual a la qual es va utilitzar per a construir la Universitat de Deusto. L'edifici vist des del riu aparenta tenir la forma d'un vaixell retent homenatge a la ciutat portuària en la qual s'inscriu. Els seus panells brillants s'assemblen a les escates d'un peix recordant-nos les influències de formes orgàniques presents en molts dels treballs de Gehry. Vist des de dalt, l'edifici posseïx no obstant això la forma d'una flor.
Per al seu disseny l'equip de Gehry va utilitzar intensament simulacions per ordinador de les estructures necessàries per a mantenir l'edifici aconseguint unes formes que haguessin estat impossibles de realitzar unes poques dècades abans.
Mentre que el museu domina les vistes de la zona des del nivell del riu el seu aspecte des del nivell superior del carrer és molt més modest pel que no desentona amb el seu entorn d'edificis més tradicionals.
El museu, sobretot durant la seva construcció, va rebre nombroses crítiques des de diferents sectors de la cultura basca ja que els fons per a construir-lo van sortir exclusivament dels pressupostos del Departament de Cultura del Govern Basc, mentre que molts reclamaven que sortissin d'altres àrees com Indústria, ja que consideraven que, sobretot, era una inversió de tipus empresarial més que cultural; i que deixava a la cultura basca desproveïda de fons durant aquests anys.
Fins i tot Jorge Oteiza va anomenar al Guggenheim Bilbao "Fàbrica de formatges", i va jurar que mentre visqués no permetria que cap de les seves obres fos exposada allí; si bé una vegada construït el museu va dir que "calia aprofitar el que ja havia" i no es va negar que les seves obres fossin exposades en ell, com així ha succeït.
S'ha criticat també a l'edifici pel seu elevat cost i el caràcter gairebé experimental de moltes de les innovacions que es van fer en la seva construcció, que han fet més car i difícil la seva neteja i manteniment, per humitats, oxidació del titani (encara que no es tracti d'una veritable oxidació), etc.
No obstant això la majoria de les crítiques es van veure apagades per l'inesperat èxit que l'edifici i el propi museu va tenir a nivell mundial, portant a la ciutat enormes beneficis i dimensionant positivament la imatge de Bilbao a nivell internacional.
Les exposicions en el museu canvien freqüentment i contenen principalment treballs realitzats al llarg del segle XX sent les obres pictòriques tradicionals i les escultures una part minoritària comparada amb altres formats i instal·lacions artístiques i formats electrònics. Alguns entusiastes de l'art consideren que l'edifici en si està molt per sobre de les obres que formen part de la col·lecció del museu.
Dissenyat pel gabinet d'arquitectes de Frank Gehry, va ser obert al públic al 1997 i alberga exposicions d'art d'obres pertanyents a la fundació Guggenheim i exposicions itinerants. Molt aviat l'edifici es va revelar com un dels més espectaculars edificis post-moderns. El disseny del museu i la seva construcció segueixen l'estil i mètodes de Frank Gehry. Com molts dels seus treballs anteriors l'estructura principal està radicalment esculpida seguint contorns gairebé orgànics. El museu afirma no contenir una sola superfície plana en tota la seva estructura. Part de l'edifici és creuat per un pont elevat i l'exterior està recobert per plaques de titani i per una pedra calcària que va ser molt difícil de trobar (al final es va trobar a Andalusia) igual a la qual es va utilitzar per a construir la Universitat de Deusto. L'edifici vist des del riu aparenta tenir la forma d'un vaixell retent homenatge a la ciutat portuària en la qual s'inscriu. Els seus panells brillants s'assemblen a les escates d'un peix recordant-nos les influències de formes orgàniques presents en molts dels treballs de Gehry. Vist des de dalt, l'edifici posseïx no obstant això la forma d'una flor.
Per al seu disseny l'equip de Gehry va utilitzar intensament simulacions per ordinador de les estructures necessàries per a mantenir l'edifici aconseguint unes formes que haguessin estat impossibles de realitzar unes poques dècades abans.
Mentre que el museu domina les vistes de la zona des del nivell del riu el seu aspecte des del nivell superior del carrer és molt més modest pel que no desentona amb el seu entorn d'edificis més tradicionals.
El museu, sobretot durant la seva construcció, va rebre nombroses crítiques des de diferents sectors de la cultura basca ja que els fons per a construir-lo van sortir exclusivament dels pressupostos del Departament de Cultura del Govern Basc, mentre que molts reclamaven que sortissin d'altres àrees com Indústria, ja que consideraven que, sobretot, era una inversió de tipus empresarial més que cultural; i que deixava a la cultura basca desproveïda de fons durant aquests anys.Fins i tot Jorge Oteiza va anomenar al Guggenheim Bilbao "Fàbrica de formatges", i va jurar que mentre visqués no permetria que cap de les seves obres fos exposada allí; si bé una vegada construït el museu va dir que "calia aprofitar el que ja havia" i no es va negar que les seves obres fossin exposades en ell, com així ha succeït.
S'ha criticat també a l'edifici pel seu elevat cost i el caràcter gairebé experimental de moltes de les innovacions que es van fer en la seva construcció, que han fet més car i difícil la seva neteja i manteniment, per humitats, oxidació del titani (encara que no es tracti d'una veritable oxidació), etc.
No obstant això la majoria de les crítiques es van veure apagades per l'inesperat èxit que l'edifici i el propi museu va tenir a nivell mundial, portant a la ciutat enormes beneficis i dimensionant positivament la imatge de Bilbao a nivell internacional.
Les exposicions en el museu canvien freqüentment i contenen principalment treballs realitzats al llarg del segle XX sent les obres pictòriques tradicionals i les escultures una part minoritària comparada amb altres formats i instal·lacions artístiques i formats electrònics. Alguns entusiastes de l'art consideren que l'edifici en si està molt per sobre de les obres que formen part de la col·lecció del museu.
Les Salinas de Añana i el Valle Salado (4art dia)
Salinas de Añana posee manantiales de agua salada que forman el río Muera, debidos a que los cursos subterráneos de agua atraviesan sedimentos de sal antes de salir a la superficie y cuya explotación está documentada desde el año 822. Las salinas del Valle salado junto con las de Poza de la Sal han sido las más importantes de toda la Península Ibérica.
En la Edad Media las Salinas de Añana florecieron con el mercadeo de la sal, siendo fundada la población en 1126 por Alfonso I y constituyéndose en la villa más antigua de Álava por los fueros otorgados en 1140 por Alfonso VI de Castilla.
Las salinas están abandonadas desde mediados del siglo XX y sus maderas se degradaron rápidamente. Sin embargo recientemente se declaron Monumento histórico y ahora están en proceso de restauración debido a su valor etnográfico y turístico.
Otros monumentos destacables de la localidad son el convento de Comendadoras de San Juan de Acre de origen templario, la iglesia de Santa María de Villacones (siglos XIII al XV), la medieval Casa Palaciega de los Ozpinas y el barroco Palacio de los Herrán (siglo XVII).
El Valle Salado de Añana es una salina de interior que ocupa unos 120.000 m² del fondo de un angosto valle de planta aproximadamente triangular. Se encuentra ubicado en el municipio alavés de Añana en el País Vasco, España. La producción se basa en el aprovechamiento del agua salada de cuatro manantiales que brotan en la parte más alta del valle, desde donde se conduce hasta las eras. Sobre estas plataformas se deja reposar, para que el sol y el viento evaporen el agua y se obtenga la sal. La explotación está documentada desde el siglo IX y tras su rápida decadencia desde mediados del siglo XX, en el año 2000 comenzó un plan director impulsado por la instituciones para lograr su recuperación integral. De este modo, la antigua fábrica de sal se ha convertido en un importante producto turístico y gastronómico, pues desde el año 2010 se ha comenzado a comercializar su sal sin ánimo de lucro.
En 1984 fue declarado Monumento Histórico Nacional y en 1990 Bien de Interés Cultural. En 1998 fue inscrito en la World Heritage Tentative List de la UNESCO y en 2002 fue incluido en el Convenio de Ramsar para la protección de los humedales de importancia internacional.
El método de producción de sal. La época de elaboración de sal varía anualmente en función de las condiciones climatológicas. Comienza generalmente en mayo y termina en octubre, si bien el periodo más productivo era entre junio y septiembre, pues a partir de ese mes las largas noches retrasan el proceso de evaporación y las continuas lluvias estropean la escasa sal que se puede obtener.
El proceso de fabricación de sal consta de varios pasos. Comienza con el “llenado” de las eras con una cantidad de líquido que oscila entre dos y cuatro centímetros (unas dos pulgadas). La salmuera suele tardar en cuajar unas sesenta horas (dos días y medio) cuando el termómetro marcaba a la sombra veinticuatro grados, si la temperatura subía entre tres y cuatro grados se aceleraba el proceso unas diez horas, pero si el calor bajaba hasta los dieciséis o dieciocho, no se obtenían resultados hasta que transcurrían entre setenta y dos y noventa y seis horas (tres o cuatro días). Cuando el sol y el viento comienzan a evaporar el agua, se forman cristales en la superficie, conocidos como flores de sal, que aumentan de tamaño a medida que se van uniendo. En cuanto su peso supera la tensión superficial del agua caen al fondo, denominándose el producto final sal mineral.
Durante este ciclo es necesario “revolver” la muera cuando comienza a cuajar. De este modo, se consigue que la cristalización se produzca de manera uniforme y se evita que el producto se adhiera a la superficie de las eras o “rechine”. Una vez que la sal cristaliza, pero antes de que se evapore totalmente el agua, se procede a su recogida. Esta operación se efectúa con ayuda del rodillo, con el que se arrastra la sal desde el perímetro de la era hacia el centro generando un pequeño montón de sal. Una vez allí, se vuelca en cestos, cuyas ranuras facilitan que la sal escurra antes de almacenarla. Este proceso que cada salinero realiza en su granja se llamaba “entrar la sal”, y consiste en introducirla en los terrazos a través de los pequeños huecos o boqueras que hay en las superficies de las eras.
Otro tipo de sal que se comercializa en Salinas de Añana es el Chuzo de sal. Se trata de finas estalactitas que surgen de forma natural por aquellas zonas del valle salado por donde circula la salmuera en altura. Lo que en el pasado se consideraba un error constructivo, ya que se trata de filtraciones no deseadas del agua salada, se ha convertido en la actualidad en un preciado objeto de deseo. Su valor radica en que es un producto escaso y único de una calidad muy elevada. Que es recogido de forma manual uno a uno bajo las estructuras de madera de este insólito paisaje cultural.
En la época de máximo esplendor había en el valle más de cinco mil plataformas de evaporación que, en total, ocupaban una superficie de 95.233 metros cuadrados.
En la Edad Media las Salinas de Añana florecieron con el mercadeo de la sal, siendo fundada la población en 1126 por Alfonso I y constituyéndose en la villa más antigua de Álava por los fueros otorgados en 1140 por Alfonso VI de Castilla.
Las salinas están abandonadas desde mediados del siglo XX y sus maderas se degradaron rápidamente. Sin embargo recientemente se declaron Monumento histórico y ahora están en proceso de restauración debido a su valor etnográfico y turístico.
Otros monumentos destacables de la localidad son el convento de Comendadoras de San Juan de Acre de origen templario, la iglesia de Santa María de Villacones (siglos XIII al XV), la medieval Casa Palaciega de los Ozpinas y el barroco Palacio de los Herrán (siglo XVII).El Valle Salado de Añana es una salina de interior que ocupa unos 120.000 m² del fondo de un angosto valle de planta aproximadamente triangular. Se encuentra ubicado en el municipio alavés de Añana en el País Vasco, España. La producción se basa en el aprovechamiento del agua salada de cuatro manantiales que brotan en la parte más alta del valle, desde donde se conduce hasta las eras. Sobre estas plataformas se deja reposar, para que el sol y el viento evaporen el agua y se obtenga la sal. La explotación está documentada desde el siglo IX y tras su rápida decadencia desde mediados del siglo XX, en el año 2000 comenzó un plan director impulsado por la instituciones para lograr su recuperación integral. De este modo, la antigua fábrica de sal se ha convertido en un importante producto turístico y gastronómico, pues desde el año 2010 se ha comenzado a comercializar su sal sin ánimo de lucro.
En 1984 fue declarado Monumento Histórico Nacional y en 1990 Bien de Interés Cultural. En 1998 fue inscrito en la World Heritage Tentative List de la UNESCO y en 2002 fue incluido en el Convenio de Ramsar para la protección de los humedales de importancia internacional.
El método de producción de sal. La época de elaboración de sal varía anualmente en función de las condiciones climatológicas. Comienza generalmente en mayo y termina en octubre, si bien el periodo más productivo era entre junio y septiembre, pues a partir de ese mes las largas noches retrasan el proceso de evaporación y las continuas lluvias estropean la escasa sal que se puede obtener.Otro tipo de sal que se comercializa en Salinas de Añana es el Chuzo de sal. Se trata de finas estalactitas que surgen de forma natural por aquellas zonas del valle salado por donde circula la salmuera en altura. Lo que en el pasado se consideraba un error constructivo, ya que se trata de filtraciones no deseadas del agua salada, se ha convertido en la actualidad en un preciado objeto de deseo. Su valor radica en que es un producto escaso y único de una calidad muy elevada. Que es recogido de forma manual uno a uno bajo las estructuras de madera de este insólito paisaje cultural.
En la época de máximo esplendor había en el valle más de cinco mil plataformas de evaporación que, en total, ocupaban una superficie de 95.233 metros cuadrados.
Cañon de Delika, Arava, primer dia
.jpg)
Para amantes de la naturaleza y sus formaciones geológicas, hoy propongo la visita al cañón de Delika, monte de Santiago y contemplar el salto del Nervión es muy recomendable. Al ser una zona de roca caliza, hay multitud de filtraciones de agua subterránea, motivo por el cual el Salto del Nervión no suele tener agua en verano, ya que el poco agua que se recoge en la sierra tiene vías subterráneas para llegar al valle de Orduña formando el río Nervión. El resto del año la cantidad de agua recogida sí permite disfrutar de esta impresionante cascada.
.jpg)
Desde el mirador Cañón del Nervión, a 300 metros de altura podemos apreciar como se deshace el agua en su caida al vacío desde lo alto de la sierra Salvada.En un hábitat privilegiado, donde sobrevive el buitre leonado, el hacón abejero y el búho real, el hayedo cerrado que coloniza el monte de Santiago llega hasta el mismo borde de la sierra Salvada.
En otro tiempo también existía una importante presencia de lobos en la zona de sierra, aunque la explotación ganadera provocó su caza generalizada hasta su práctica desaparición, testigo de lo cual es la existencia de cuatro loberas en el Monte Santiago, trampa consistente en dos paredes de piedra de dos metros de alto que convergen en un profundo pozo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)